Diferències entre filòsofs Presocràtics

Empèdocles defensa el pluralisme, és a dir, creu que hi ha més d’un principi. Per a ell el principi de tot són els quatre elements eterns: Aigua, foc, terra i aire els quals incloïa dins una esfera, la figura perfecte. No hi ha naixement ni mort, només separació i mescla d’elements. També creia que el que mesclava i separava els elements eren l’odi i l’amor. L’odi corromp i separa i l’amor és font de creativitat.

Anaxàgores en canvi creu que el principi de tot són les homeomeries, unes llavors del les quals estem formats tots. Tots tenim homeomeries de tot, però hi ha un tipus de les quals en tenim més i allò determina el que som. Les homeomeries es podrien comparar amb els 4 elements d’Empèdocles, però aquestes no es mouen segons l’odi i l’amor sinó gràcies a el Noûs. El Noûs és una mena d’amor intel•lectual que barreja les homeomeries per crear diferents coses.

Per acabar, els atomistes creuen que el principi que dóna forma a tot són els àtoms, unes partícules indivisibles que es mouen al buit. Segons com s’ordenen així es configura el món. Els àtoms es mouen de manera mecànica, és a dir, es mouen perquè és necessari, sense que hi hagi causes exteriors.

L'àtom: l'arkhé dels atomistes.

Comentari de text (Parmènides, 7)

Idees principals:

L'ésser existeix, però ni va néixer ni morirà, perquè és estàtic i etern. No té passat ni futur perquè existeix ara. El que no és no pot ser pensat ni dit perquè no existeix. Del no res no pot néixer res. Per a ell tot es resumeix al ser o no ser però no ser és impensable.

Títol alternatiu: El que és i el que no és

Comentari:

En aquest text Parmènides expressa les seves idees més importants. Per començar diu que l'ésser és allò que existeix i que no va tenir principi i tampoc tindrà final, el defineix com un concepte il.limitat, que mai canvia. També és estàtic en el temps ja que no té passat ni futur. Allò que no existeix es anomenat no-ésser, però no és el contrari de l'ésser ja que ni tan sols és expressable o pensable, ja que no és. També defensa que la justícia no deixa que les coses es facin ni que es destrueixin, simplement són. Ell mateix resumeix el seu text en una simple frase: o s'és o no s'és, i després diu que aquesta questió ja ha sigut resolta ja que allò que no és ni és pensable ni es pot dir així que només es pot ser.

Aquest text s'oposa a algunes de les idees d'Heràclit. Ell creu en els contraris, la doble cara de la realitat i de les coses; creu que el no-ésser és el contrari de l'ésser encara que per a Parmènides el no-ésser no existeix. La idea de Pàrmenides sobre l'eternitat de l'ésser també s'oposa a la visió dinàmica del món que té Heràclit.

Comparació Parmènides/Heràclit

Fragment d’Heràclit

Segons Heràclit el conflicte, la guerra, és present a la naturalesa, ja que els contraris lluiten constantment i s’eviten per justícia, mantenint així un equilibri a la natura.

Fragment de Parmènides

Segons Parmènides només es pot parlar del que existeix, el que és. En canvi del que no existeix no es pot parlar. El primer és l’ésser i el segon el no-ésser. Es queixa de que moltes persones segueixen més d’un camí per trobar la realitat quan en realitat només hi ha un camí i també pensen que l’ésser i el no-ésser són i no són el mateix, és a dir, que són contraris com la nit i el dia.

Comparació

Títol: ¿Existeix el canvi?

Heràclit defensa que la naturalesa canvia constantment, és dinàmica (i per tant l’arkhé també ho és) i totes les coses tenen sentit i existeixen gràcies a l’existència del seu oposat, gràcies al conflicte entre els contraris.

Parmènides creu que el món és estàtic, que no canvia (i per tant l’arkhé no pot ser dinàmic). Per a ell l’ésser és immutable i el no-ésser és inexistent perquè no és. Heràclit en canvi diria que l’ésser i el no-ésser són i no són el mateix ja que per a ell són com les dues cares de la mateixa moneda. Heràclit també creu que el camí per trobar la veritat canvia, ara és un i potser després és un altre. Parmènides no ho pensa, ell diu que el camí a la veritat és un i ha sigut i serà sempre el mateix, tal i com passa amb l’ésser, l’arkhé.

Heràclit i Parmènides

Comentari de text (pàg. 11)

Títol alternatiu: Ápeiron: principi i final de tot

En aquest text Anaximandre explica l'origen de totes les coses, l'ápeiron, que vol dir sense límits o sense definició. L'ápeiron és una mena de caos primari on s'origina la vida i l'existència. Tanmateix tot el que es crea a l'ápeiron es destrueix tard o d'hora, és el lloc on tot neix i tot mor. L'ápeiron d'Anaximandre s'oposa a l'arkhé de Tales de Milet, que era l'aigua. Tales defensava que l'aigua era el principi de tot però no explica quin es l'origen de l'aigua. Segons Anaximandre l'origen és l'ápeiron i segons ell tot torna a aquest lloc perquè es paguen retribucions i penes per la seva injustícia, mantenint així un equilibri. Així podríem dir que l'ápeiron és el caos i la resta és el cosmos, el desordre i l'ordre.