Diferències entre la moral d'Aristòtil i la de Kant

L'ètica d'Aristòtil persegueix un fi, és a dir, és una ètica teleològica. Aquest fi és arribar a la felicitat. Per a això hem de seguir el camí de la virtut. La virtut es troba compresa entre dos vicis, el defecte i l'excés. Entre el covard i el temerari el virtuós és el que té valor, no es troba a cap dels dos extrems. 

La moral de Kant en canvi no segueix cap fi, està dirigida pel deure. Segons Kant hem d'actuar d'una determinada manera perquè és el que hem de fer, no per que això ens faci feliços. La raó per la qual no matem no ha de ser per no anar a la presó, ha de ser perquè sabem que matar està malament i no s'ha de fer.

Comentari de text: John Stuart Mill

Idees principals: Hi ha persones que senten plaer amb coses que per als altres són insignificants, i per tant assoleixen la felicitat més fàcilment. En canvi altres persones saben que la seva felicitat és imperfecta i passatgera així que serà menys feliç que els altres. Però tot i això pot aprendre a viure amb aquesta càrrega i no tenir-li enveja a l’ignorant que es creu feliç. Això ho resumeix en la frase: “Millor ser un home satisfet que un porc insatisfet, millor Sòcrates insatisfet que boig satisfet”.

 

Títol:  Ignorants i savis, satisfets i insatisfets

Comentari: en aquest text John Stuart Mill afirma que els ignorants són feliços perquè senten plaer amb coses que per a aquells que són superiors són insignificants. Els més savis no són tan feliços perquè veuen com està constituït el món i per tant no se senten satisfets, però no han d’envejar als ignorants perquè la seva felicitat no és del tot real. El filòsof defensa que més val ser un savi insatisfet que un ignorant satisfet. L’ignorant està satisfet però els seus plaers són mundans, en canvi el savi insatisfet només aspira als plaers intel·lectuals, que són superiors.

Més informació sobre John Stuart Mill aquí.

Filosofia de Kant

Kant va sintetitzar a la seva filosofia l’empirisme i el racionalisme. Per una part coincideix amb la filosofia empirista en que el coneixement comença amb les impressions que rebem de l’experiència però també opina que les impressions per si soles no poen fonamentar res que sigui universal i necessari i tampoc coincideix amb Hume en dir que el coneixement té un valor probable.

Kant defensa l’existència de quelcom universal i necessari al qual anomena element a priori. El coneixement a priori és independent de l’experiència però apareix quan hi ha experiència. Tot i això el coneixement a priori no és el mateix que les idees innates defensades per la majoria de racionalistes. La diferència que hi ha és que les idees innates apareixen abans de l’experiència i el coneixement a priori necessita una certa comunicació amb aquesta.

Més informació sobre Kant aquí.

Comentari de text: Realitat exterior

Idees principals: La filosofia de l’Abstract és escèptica i ens mostra les imperfeccions i límits de l’enteniment humà, allò que no podem conèixer. Els  raonaments que es fan es basen en l’experiència i la creença, marcada per l’hàbit. L’autor diu que quan utilitzem la nostra raó és perquè no ho podem evitar.

Títol alternatiu: Filosofia escèptica

Comentari: En aquest text Hume declara que la seva filosofia és escèptica, com ja se sabia de llegir-ne els discursos d’aquesta obra. L’escepticisme afirma que no podem conèixer la veritat absoluta. Per tant no hi ha coneixement, només creença i la creença està marcada per l’hàbit, el costum, que fa que esperem certs efectes quan es donen certes causes encara que no podem predir amb certesa el futur. De la mateixa manera que el racionalisme es basava en la raó l’escepticisme basa el seu coneixement en l’experiència, el que ens mostren els sentits.

Comentari de text: fragment de l'Abstract

Idees principals: Hume afirma que el fet que la naturalesa s’hagi comportat d’una manera fins ara no vol dir que no pugui canviar, el futur no sempre ha d’estar d’acord amb el passat ja que aquest possible canvi és intel·ligible. Estem determinats pel costum, no per la raó. Així suposem que el futur estarà d’acord amb el passat perquè hi estem acostumats. Donem per suposat que hi ha una connexió necessària entre una certa causa i un cert efecte però això tampoc és cert, el que si existeix és el que Hume anomenarà una conjunció constant.

Títol alternatiu: El costum, guia de la vida

Comentari: En aquest text de l’Abstract Hume defensa que el que guia la nostra vida és el costum. Primer afirma que la naturalesa s’ha comportat d’una certa forma fins ara, però això no vol dir que demà ho seguirà fent. Potser demà no sortirà el Sol o potser si. No ho podem saber amb seguretat perquè els dos enunciats són intel·ligibles, en canvi que demà dos més dos serà cinc sabem segur que no és veritat perquè això seria inintel·ligible. Tot i això no ens qüestionem el fet que demà sortirà el Sol perquè estem acostumats a que surti cada matí. El costum ens fa pensar que el futur sempre estarà d’acord amb el passat però un dia podria no ser així. El fet de pensar que la naturalesa sempre es comportarà de la mateixa manera és perquè creiem que si es dóna un fet B ha sigut per un fet A anterior, és a dir, que entre dos fets existeix una connexió necessària. El que en realitat existeixen són fets seguits d’altres fets i no hi ha cap fonament per esperar que en el futur de les mateixes causes es derivin els mateixos efectes, però si que es donin efectes semblants als que es van donar en el passat, perquè això és el que ens dicta el costum.

Hume critica el principi de causalitat racionalista segons el qual existeix una connexió necessària entre una causa  i un efecte. Hume defensa que a un fet A li segueix un fet B i que només estan connectats per una conjunció constant que no sempre ha de ser la mateixa. Descartes és un dels filòsofs racionalistes que defensa el principi de causalitat.

Comentari de text: Investigació sobre l'enteniment humà, Secció IV

Idees principals: Hume afirma que tots els objectes de la raó es poden classificar en dos categories: relacions d’idees o qüestions de fet. Les relacions d’idees són les realitats matemàtiques, aquelles que no cal l’experiència per validar-les i no tenen contrari. Les qüestions de fet si que es validen amb l’experiència i si que tenen contrari.

Títol Alternatiu: Classificació dels objectes de la raó

Comentari: En aquest text el filòsof defensa una manera de classificar tots els objectes de la raó. Els ordena segons siguin relacions d’idees o qüestions de fet.

Una relació d’idea seria per exemple que dos més dos són quatre perquè és una veritat que correspon a les matemàtiques i perquè no necessitem l’experiència per donar-la com a certa, només la raó. No tenen contrari perquè el contrari d’una relació d’idea implica contradicció.

Una qüestió de fet seria per exemple demà sortirà el Sol. Encara que no ho sembli no podem estar segurs de la certesa d’aquest enunciat perquè pel fet que el Sol sempre així sortit no vol dir que demà tornarà a fer-ho. Per tant les qüestions de fet si admeten el seu contrari, i per a validar-les hem de recórrer a l’experiència.

Comentari de text: Identitat personal

Idees principals: L’ànima és una enumeració de percepcions distintes. El pensament no és l’essència de la ment com deia Descartes perquè tot és particular, també les percepcions que formen la ment. Les idees que tenim provenen d’impressions i per això no tenim l’idea de substància, perquè no tenim cap impressió d’ella.

Títol alternatiu: ¿Què és la ment?

Comentari: Hume diu que l’ànima és una sèrie de percepcions, totes juntes. Descartes afirmava que l’essència de la ment era el pensament, però Hume diu que aquesta idea és incorrecta perquè segons ell tot allò existent és particular, i per tant també ho són les percepcions que formen la nostra ment. I quan diu que les percepcions formen la ment vol dir que la ment no és una substància en la qual les percepcions s’agrupen. Això també seria incorrecte perquè només tenim idees del que prové d’una impressió, i no tenim impressions de cap substància, per tant no tenim cap idea de substància. Només coneixem percepcions, qualitats de les coses. D’aquí es deriva que la ment sigui un conjunt de percepcions.

Comentari de text: Teoria empirista del coneixement

Idees principals: Hume distingeix entre dos tipus de percepcions: les impressions, que són més fortes, i les idees, que són més dèbils. També nega l'existència d'idees innates. Finalment afirma que les nostres impressions deriven de la naturalesa.

Títol alternatiu: Diferents percepcions

Comentari: Hume defineix la percepció com tot alló que es pot presentar a la ment, gràcies als nostres sentits o als nostres pensaments. Hi ha dos tipus de percepcions: impressions i idees. La impressió es dóna quan sentim una emoció o ens fem imatges al cap d'objectes externs. La idea es dóna quan reflexionem sobre aquesta emoció o objecte. Per tant les impressions són les percepcions més fortes i les idees les més dèbils. Segons Hume no podem pensar en allò que no hem vist per tant no hi ha idees innates. Per acabar defensa que les nostres passions deriven de la naturalesa.

Locke també afirma que no existeixen idees innates  i que tot coneixement es deriva de l'experiència, però ell, a diferència de Hume, anomena a totes les percepcions idees, Hume fa una distinció entre impressions i idees. A més Locke afirma que totes les passions provenen de la nostra ment i Hume diu que provenen de la naturalesa.

Més informació sobre David Hume aquí.

Moral Kantiana

La moral kantiana

View more presentations from Javier

Es aquest el millor dels mons possibles?

Jo penso que el món en el qual vivim no pot ser el millor dels mons possibles. El millor món possible hauria de ser un món perfecte i el nostre s’allunya molt de ser-ho. En un món perfecte tothom hauria de ser tractat per igual sense tenir en compte el sexe, la raça o la posició social. La gent no es mataria per sentir-se superior ni per defensar una religió per sobre d’una altra. No seria necessari tenir més diners per ser més feliç i no necessitaríem fronteres per separar uns països d’uns altres. Desafortunadament aquest món perfecte és també irrealitzable. Sempre hi haurà algú que se sentirà superior als altres, un altre que voldrà treure profit de situacions desagradables etc.

De tota manera aquest és el món que ens ha tocat viure així que només ens queda intentar millorar-ho. Encara que sapiguem que mai serà perfecte, la felicitat no només es troba en la perfecció, si el món fos perfecte potser no valdria la pena viure en ell perquè no el sabríem valorar, de la mateixa manera que necessitem el Mal per valorar el Bé i el dolor per poder gaudir del plaer. A més tampoc estic d’acord amb la idea de perfecció, crec que no existeix res perfecte per què és un concepte que està fora del nostre enteniment, com l’infinit. Hi a més és impossible una cosa perfecta perquè una cosa perfecte ha d’agradar a tothom i no hi ha res en aquest món que li agradi a tothom.

Comentari de text: Hipòtesi del Déu enganyador

Idees principals: Descartes afirma que va ser creat per un Déu i que podria ser que aquest Déu el faci veure com a certes coses que són falses i com a falses coses que són certes. També diu que això no pot ser perquè seria contrari a la bondat que caracteritza a Déu però tanmateix Déu ens permet equivocar-nos a vegades i això també és contrari a la seva bondat.

Títol alternatiu: El dubte radical

Comentari:

En aquest text Descartes exposa la seva hipòtesi sobre el Déu enganyador. Ell defensa que va ser creat per Déu, un ser totpoderós, però no es refia del tot d’ell. Diu que podria ser que aquest Déu l’hagués creat per fer-li pensar coses que no són, com per exemple que dos més dos són quatre quan la realitat seria una altra. O també pot ser que Déu li faci notar l’existència de coses que en realitat no existeixen. Amb aquesta hipòtesi Descartes aconsegueix portar el dubte al seu extrem més radical ja que aconsegueix dubtar de tot, encara que més endavant trobarà quelcom del qual no podem dubtar. Al fina del text Descartes diu que no pot ser que Déu ens enganyi  perquè això es contrari a la seva bondat, més tard això li servirà per crear una altra hipòtesi que afirma que qui ens enganya no és Déu sinó un geni maligne.

Comentari de text: Les regles del mètode

Idees principals: Descartes afirma que és millor proposar poques lleis o normes i assegurar-se de que es compleixen que crear un nombre molt gran d’aquestes, ja que s’acabarien infringint. Descartes crea 4 normes que compondran la lògica.

Títol alternatiu: Normes de la lògica

Comentari:En aquest text Descartes ens explica que quan es creen moletes lleis aquestes s’acaben incomplint i que és millor crear-ne poques i fer que es compleixin sense cap excusa. Per això proposa quatre normes a seguir i que componen la lògica.

La primera, que no hem de dir mai que una cosa és certa si no s’està absolutament segur de que ho és.

La segona, que quan estudiem un problema l’hem de dividir en tantes seccions com podem.

La tercera, ordenar el que volem estudiar segons la dificultat. Primer comencem amb els problemes més senzills i arribem als més complicats.

I la quarta, fer enumeracions llargues i completes per assegurar-se que no ens deixem res.

La voluntad de Descartes de formular poques lleis recorda al principi d'economia de Guillem d'Occam. Segons aquest principi hem d'intentar eliminar tot el que és accessori i simplificar al màxim les explicacions dels fenòmens.

Argument ontològic de Sant Anselm

En l'argument ontològic Sant Anselm intenta demostrar l'existència de Déu. Ho fa de la següent manera:

Déu és l'ésser major sobre el qual res no pot ser pensat, és a dir, és perfecte. Si és perfecte per força a d'exisitr ja que no existir és una qualitat imperfecta. A més si no existís voldría dir que existeix un ésser major sobre el qual res no pot ser pensat i que a més existeix, i per tant sería més perfecte que Déu, una idea impensable.

El problema de l'argument ontològic és que presupossa l'existència d'una realitat que es troba a la nostra ment. Jo puc pensar en una illa perfecte més gran que la qual res pot ser pensat i això no vol dir que aquesta illa existeixi. No podem partir d'idees per afirmar l'existència de certes realitats.

Aquest argument de Sant Anselm ha tingu partidaris (com Descartes o Leibniz) i detractors (com Tomàs d'Aquino i Kant).

Comentari de text: El temps va ser creat amb el món

Idees principals: No té sentit preguntar que hi havia abans de Déu ja que ell va crear el temps. A més Déu és etern, ni va ser ni serà perquè és sempre.

Títol alternatiu: L’origen del temps

Comentari:

Sant Agustí respon a la gent que pregunta que hi havia abans de Déu o abans de la creació de la Terra dient que la pregunta no té sentit ja que Déu va crear el temps a la vegada que el món, així que Ell va crear l’abans i el després. Abans de Déu no existia l’abans així que no té sentit preguntar-se que hi havia. De la mateixa manera també afirma que Déu és etern ja que existeix en un avui que no té demà ni ahir sinó que resta per tota l’eternitat immutable.

La teoria de la creació del món i del temps de Sant Agustí es contrària a la visió de Parmènides i de la filosofia grega en general, la qual afirmava que del no-res no pot sorgir res. En canvi Sant Agustí defensa que Déu va crear el món fent-lo aparèixer d’allà on no existia res.

Comentari de text: Carta a Meneceu

Idees principals: En aquest text trobem diverses idees defensades per Epicur, com per exemple: tant el jove com el vell han de filosofar. Els déus existeixen però no es preocupen per nosaltres. El filòsof no ha de témer la mort. Hem d’intentar viure en el present i no al futur. I a diferents tipus de desigs i cal triar els adequats. La absència de dolor ja es un plaer. No hem d’escollir tots els plaers ni evitar tots els mals. Els nostres plaers han de ser moderats i hem de viure amb seny.

Títol alternatiu: Vida epicureista

Comentari:

Aquest text d’ Epicur mostra moltes de les idees defensades pels hedonistes. Segons el text s’ha de filosofar sense tenir en compte l’edat, perquè filosofar és assolir la salut de l’ànima i per a això mai s’és massa jove ni massa vell. Diu que existeixen els déus però no com la gent pensa. La gent creu que el bens i els mals més grans provenen d’ells però els déus només es preocupen d’ells mateixos i no interactuen amb nosaltres perquè ja són feliços. No ens hem de preocupar per la mort per una raó molt senzilla: quan arriba la mort nosaltres ja no hi som i quan nosaltres som la mort encara no és. Aquesta és una teoria materialista sobre la mort que per als Epicuris només significa separació d’àtoms. Per tant la mort no ha d’espantar als vius perquè es troba allunyada d’ells però tampoc als morts, perquè quan la mort arriba ells no hi són. De manera semblant diu que el futur no és del tot nostre però que tampoc no ens deixa de pertànyer del tot i que per tant no hem d’esperar que es compleixi amb seguretat ni tampoc que no es compleixi de cap manera. Hem de viure pensant sempre en el present perquè quan vivim cerquem la felicitat i la felicitat es gaudeix ara i no després. També diferencia entre desitjos naturals i no-naturals. Dins dels naturals hi ha de necessaris i de solament naturals. Als necessaris trobem els indispensables per arribar a la felicitat, els que afecten el benestar del cos i els que afecten la vida mateixa. Hem de distingit entre tots els tipus diferents de desitjos per així poder triar el més adient, el que ens proporcioni benestar a l’ànima. El text també defensa que encara que el plaer és un bé i el dolor un mal no sempre hem de triat tots els plaers i evitar tots els dolors. A vegades hem d’evitar el plaer si això comporta un dolor més endavant i de la mateixa manera a vegades hem d’acceptar un dolor que amb el temps ens conduirà a un plaer. A més diu que la absència de dolor ja és un plaer en si mateix. Per tant buscar el plaer no es refereix als plaers mundans i innecessaris sinó al no-sofriment, que ja comporta felicitat. Hem d’actuar amb seny per trobar la felicitat en els plaers moderats, si per exemple tenim gana no farà falta un banquet exquisit i luxós, potser una mica d’aigua i un tros de pa serà suficient.

Igual que Aristòtil Epicur també defensa que s’ha d’actuar amb seny i que la vida ha de ser guiada per la virtut que es troba entre el defecte i l’excés. També defensa la teoria atomista de Leucip i Demòcrit i afirma que la mort és separació d’àtoms. No té por de la mort com Plató però Plató afirmava això perquè al morir l’ànima contempla les idees del món intel.ligible i en canvi Epicur no la tem perquè no existeix a la vegada que els vius i per tant és estúpid tenir-li por.

Comentari de text: la virtut

Idees principals: De tot allò que es divisible podem treure una part més petita, una part igual o una més gran. La part que és igual és el terme mitjà, que es troba enmig del defecte i l’excés. Aquest terme mitjà es la virtut, la qual hem de perseguir.

Títol alternatiu: Ni excés ni defecte

                                                                                    Comentari:

En aquest text Aristòtil explica la seva teoria sobre la virtut. Segons ell de qualsevol realitat que es pugui dividir podem prendre una part més gran una més petita i una igual. La part que és igual és el terme mitjà, la virtut. Es troba entre el defecte (la part petita) i l’excés (la part gran) i es la part segons la qual hem d’obrar si volem seguir la idea del bé. Està tan allunyada d’un extrem com de l’altre, i aquests dos extrems són vicis. Per exemple, el valor seria el terme mitjà que es trobaria entre la covardia i la temeritat. Es podria dir que el terme mitjà és la quantitat perfecte que hem de prendre, ni més ni menys.

Comentari de text: El moviment i la deducció del primer motor immòbil

Idees principals: Totes les coses que es mouen son mogudes per altres coses. Aquí hi ha diferents possibilitats: potser el motor no mou ell sol sinó que mou a través d’una altra cosa o potser si que mou per ell mateix. Si mou per ell mateix potser està situat en el penúltim lloc de la sèrie o potser existeixen molts intermediaris que el mantenen separat. Sigui com sigui si tot allò que es mou és mogut per una altra cosa ha d’existir un primer motor al qual cap altre mogui, és a dir, que mogui per si mateix ja que una sèrie infinita de motors és inimaginable.

Títol alternatiu: Origen del moviment

Comentari:

En aquest text Aristòtil explica d’on procedeix el moviment i explica la seva teoria del primer motor immòbil. El filòsof afirma que tot cos en moviment es mogut per un altre cos i per tant existeix una llarga cadena de motors que mouen i són moguts alhora, tot i això la cadena de cossos no és infinita. Existeix un primer motor immòbil que genera moviment per ell mateix (sense ser mogut) i es el que mou tots els altres motors. Aquest primer motor que origina el moviment és semblant a l’ésser de Parmènides per algunes característiques com el ser un cos etern, perfecte i ser principi de vida però a la mateixa vegada es diferencien en el fet que l’ésser és immòbil, immutable ja que Parmènides nega el canvi i el primer motor immòbil genera canvi movent les coses. També s’assembla al Demiürg de Plató. Aquest era una espècie de déu ordenador que configurava el món mentre que el primer motor immòbil seria més be un deu movedor que posa en marxa l’univers.

Comentari de text: Acte i potència

Idees principals: L’acte és superior a la potència ja que es pot tenir potència per a una cosa i també per al seu contrari. En canvi un acte i l’acte del contrari no poden existir alhora i per tant un dels dos és el bé.


Títol alternatiu: L’acte com a realitat superior a la potència

Comentari:
En aquest text Aristòtil defensa que l’acte és superior a la potència. La potència és la possibilitat de rebre una forma i l’acte és la possibilitat realitzada. Ho argumenta de la següent manera: algú que està en potència de certa cosa també ho està del seu contrari, en canvi si està en acte només ho pot estar d’una de les dues realitats. Per exemple, una persona pot ser alhora sà en potència i malalt en potència però en acte només podrà estar sà o malalt i una de les dues possibilitat serà el bé, en aquest cas estar sà.

En aquest text veiem una influència de la lluita de contraris que defensava Heràclit i de l’ésser de Parmènides.

Segons aquesta afirmació de la superioritat de l'acte es pot resoldre el dilema sobre l'ou i la gallina. Segons Aristòtil la gallina va aparèixer abans perquè és una gallina en acte mentre que l'ou és gallina en potència, i l'acte és anterior a la potència.